Vida de Vladimir Roig

2008-07-01T13:01:00.000+02:00

Un nou servei a Catalunya

2007-07-04T20:42:00.000+02:00

És el 31 de gener de 1922. Josep Puig i Cadafalch crida el seu home de confiança, Vladimir Roig.

-Vladimir, has de fer un nou servei a Catalunya.

-Com vostè mani, don Josep.

-Sortiràs demà cap a París. Aquí tens el bitllet de tren i 150.000 francs. Quan arribis, t'hostatjaràs a l'Hôtel des Coquilles. Hi tens una habitació reservada. Au, vés, afanya't a preparar l'equipatge.

-Ara mateix, don Josep. I què he de fer a París?

-Esperar.

De Vladimiris Natura (...i com que vostès)

2007-07-04T20:29:00.000+02:00

...i com que vostès, Eminentíssims i Reverendíssims Senyors, m'escrigueren que els escrigués i expliqués el cas ben extensament, em semblà millor no agafar-lo per la meitat, sinó des del principi, perquè tota la Cúria tingués precisa notícia de Vladimir Roig. Així, doncs, tinc per cert que vostès, Eminentíssims i Reverendíssims Senyors, si saben albirar el ver sentit espiritual del meu humil relat, que només podrà oferir un pàl·lid reflex de la gloriosa vida de santedat que Vladimir acomplí, instaran el nostre pietós Bisbe a incoar el subsegüent Procés Ordinari per tal de beatificar el mai prou lloat Vladimir Roig, el qual va néixer...

De Vladimiris Natura (...i, sia per l'ambient)

2007-07-04T20:27:00.000+02:00

...i, sia per l'ambient de pietat que regnava en el si de la seva família, sia pel resplendent exemple del mossèn de Palafolls, Vladimir Roig entrà al Seminari Menor de Girona amb la ferma convicció de servir el Senyor com a sacerdot secular. És cert, Eminentíssims i Reverendíssims Senyors, que la ferma convicció li durà dos mesos, just el temps que trigà a descobrir el nefand pecat solitari, i també és cert que, per un assumpte d'uns enagos de minyona que el Rector va trobar al rebost del Seminari, Vladimir fou expulsat quan encara no s'havien escolat dos mesos més. Això, però, no ha d'enterbolir la imatge de Vladimir Roig, car la seva fe va romandre incòlume, ço que no podem afirmar de la seva puresa, ja que, pecats solitaris a banda, cal dir que els enagos no eren sols al rebost, sinó en companyia d'unes mitges, uns mitjons, una brusa de dona, uns pantalons de vailet... Totes aquestes peces eren al costat de Vladimir i de la minyona, els quals, ajaguts i completament nus, formaven un, com se sol dir, "animal de dues esquenes" que emetia uns xiscles tan fora de mida que foren escoltats pel Rector, el qual entrà al rebost i descobrí enagos, minyona, Vladimir i altres peces de vestir. Ara bé, Eminentíssims i Reverendíssims Senyors, la fe de Vladimir Roig en el Senyor romangué tan incòlume que...

Carta del 24 d'abril de 1919

2007-07-04T19:53:00.005+02:00

Dijous 24 d'abril de 1919
Casa de dispesa, Camí Ral, Mataró

Estimat pare,

Avui en arribar a Mataró, he anat a casa del senyor Ernest Tomàs, com vostè em va dir, i de seguida m'ha contractat com a oficial de segona. Abans, però, m'ha fet pintar una porta i un sostre, per comprovar si en sabia. Crec que m'hi trobaré bé a l'empresa. Només som el senyor Tomàs, dos aprenents i jo.

Li he de demanar un favor, pare. Miri de veure na Joana de cal Viu, a soles, i demani-li perdó de part meva per haver marxat de Palafolls sense acomiadar-me d'ella.

Una abraçada,

Vladimir

Fumar

2007-07-04T18:24:00.002+02:00

És setembre de 1911. Davant la porta del Seminari Menor de Girona, el senyor Ramon Roig fuma i mira els núvols, fuma i mira l'hora, fuma i mira una perdiu que, seguida pels seus pollets, travessa un hort. La senyora Natasha Ulianov s'eixuga dissimuladament una llàgrima mentre neteja amb saliva el front de son fill. El senyor Vladimir llença la cigarreta i s'acosta als dos.

-Estàs segur que vols entrar-hi, Vladimir?

-Sí, papà.

-Merda!

-I, a més a més...

-Sí, papà.

-Merda, merda i merda!

De Vladimiris Natura (...i així, amb només 21 anys)

2007-07-04T15:58:00.012+02:00

...i així, amb només 21 anys, Vladimir Roig obrà el seu primer miracle, Eminentíssims i Reverendíssims Senyors. I fou miracle no solament perquè aquell quadre de l'Anunciació que Vladimir pintà a Palafolls excel·lia per damunt de totes les imatges, retaules i quadres de l'església parroquial, sinó perquè el pintà qui no sabia pintar. Ras i curt, Vladimir, des que sortí del seminari, no havia tornat a anar a estudi ni havia rebut classes particulars de cap mena. A més a més, hi ha el testimoni de na Joana, la noieta de cal Viu, la qual, durant les sessions en què serví com a model per a la figura de la Verge, sentia en el seu interior un brollador de foc que s'estroncava quan Vladimir deixava de moure el pinzell i que es revifava quan el tornava a agitar. Així ho testificà molts cops la virginal Joana. El fet que, uns quants mesos més tard, el dia del Sant Patró de Catalunya, na Joana de cal Viu mostrés clars senyals d'estar embarassada i que, just l'endemà dels senyals, Vladimir fugís a Mataró no treu al testimoni de la noieta ni un bri de veracitat. Eminentíssims i Reverendíssims Senyors, el pinzell de Vladimir Roig fou tocat per la mà i l'alè d'un àngel virginal, no en tinguin vostès cap dubte, i...

Com adormit

2007-07-04T13:22:00.015+02:00

És gener de 1920. Hi ha obres a la casa Coll i Regàs de Mataró. Se'n restauren els estucats policroms. El president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, que anys enrere va ser l'arquitecte encarregat de construir la casa, contempla la borrassa on ara hi ha els colors que poques hores abans recobrien un dels estucats. A la borrassa, els colors conserven la tonalitat, la forma i la distribució que tenien al pany de paret.

-Qui ha estat l'artista del llençol?

-Jo, don Josep; però no és un llençol, és una borrassa.

-On has après a arrencar pintures murals d'aquesta manera, noi?

-Enlloc. N'he après tot sol. De vegades em quedo com adormit i aprenc coses, don Josep. Així vaig aprendre també l'art de fer anar el pinzell.

-Podries fer el mateix amb un fresc pintat en un absis?

-No ho sé, don Josep, amb la curvatura seria més difícil. Però, un cop que em vaig quedar com adormit, vaig veure un italià que desenganxava d'un absis escenes de l'Apocalipsi i les enviava a Boston.

-A partir de demà, treballes per a la Mancomunitat de Catalunya. Saps on és la Vall de Boí? Tant se val. Si no ho saps, ja ho sabràs. Com et dius, noi?

-Valdimir Roig.

Palafolls

2007-07-03T16:13:00.009+02:00

És el 8 de març de 1897. A Palafolls, el senyor Ramon Roig es passeja inquiet d'un extrem a l'altre de l'eixida badívola. Dins de la casa, hi ha remor de faldilles i de cubells d'aigua calenta. Se sent un llarg gemec de la senyora Natasha Ulianova. Una dona grassa surt a l'eixida.

-Ha estat una nena, senyor Roig.

-Merda!

-És broma, ha estat un nen.

-Encara més merda!

-La senyora Natasha vol posar-li el nom d'un cosí: Vladimir.

-Merda, merda i merda!

Carta del 19 de maig de 1922

2007-07-03T14:56:00.012+02:00

Divendres 19 de maig de 1922
Hôtel des Coquilles, París

Excel·lentíssim don Josep,

Finalment, ahir em van donar l'alta a l'hospital i vaig poder instal·lar-me a l'Hôtel des Coquilles. ¡Qui s'havia d'imaginar que una senzilla esquerda de peroné pogués retenir-me tres mesos a la Salpêtrière! Per sort, la septicèmia està guarida del tot i puc emprendre la tasca encomanada: esperar.

Atentament,

Vladimir Roig

P. S. Ahir vaig anar a una festa convidat per James, que, en realitat, no és anglès, sinó irlandès. No em venia de gust anar-hi, però no m'hi vaig poder negar: James ha estat molt amable amb mi durant l'hospitalització. De manera que, per quedar bé amb ell, vaig haver de comprar roba per a la festa, per a tots dos. També vaig haver de convidar-lo a unes infinites rondes abans de la festa, aquests irlandesos beuen whiskey com si fos aigua. I, a més, vaig haver de abonar dues fortes compensacions econòmiques. Una, a un convidat a la festa anomenat Marcel que va voler compartir taxi de tornada amb nosaltres; i l'altra, al taxista. La vomitada de James havia deixat inservibles la tapisseria del taxi i el jaquet de Marcel. Pobre Marcel, ell que pràcticament no surt de l'habitació folrada de suro on dorm i treballa! Totes aquestes despeses, sumades a la despesa d'hospital i a despeses diverses d'aquests darrers tres mesos, m'han deixat absolutament escurat. Dels 150.000 francs que vostè va lliurar-me, me'n queden 300. I avui, a l'hotel, em reclamaven pagar un mes per avançat. Don Josep, no sap com em dolen les despeses que causo a la nostra estimada Mancomunitat de Catalunya que vostè tan dignament presideix; però necessito que se m'enviïn diners.

P. P. S. Només li adjunto la factura de l'hospitalització (les "dépenses hôtelières d'hôpital" són la part de menjar i beure a l'hospital, mai no m'hauria pensat que cobressin tant); de la resta, dissortadament, no en tinc cap factura.

A Capitania General

2007-07-03T01:57:00.009+02:00

És juny de 1922. Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya des de fa un mes, rep en secret el tinent de l'exèrcit Henrique Abadón, més conegut entre els policies de la caserna de Consell de Cent com el Portuguès, més conegut entre els anarquistes detinguts als calabossos de la mateixa caserna com el Torturador Jove.

-Segui, tinent Abadón.

-No tinc gaire temps, General. Estic esperant notícies de Saragossa. S'hi està celebrant una important reunió de líders de la CNT, i els meus confidents creuen...

-Ah, sí, la CNT. Precisament Martínez Anido em va parlar fa uns dies del zel que vostè mostra en la persecució dels anarquistes. També em va dir que vostè era un home molt capacitat, tant per afrontar situacions difícils sense perdre els nervis com per ser, diguem, "enèrgic" si les circumstàncies ho requerien.

-El Governador Civil acostuma a exagerar, General.

-No ho crec pas. Em sembla que vostè és l'home perfecte per a una missió molt especial. Vostè llegeix el Mercure de France?

-No, General. És un diari?

-És una revista. L'hauria de llegir de tant en tant, tinent Abadón; i Martínez Anido, també. El Mercure parla del que es cou al món cultural francès; avui en dia, però, es posa l'adjectiu "cultural" a qualsevol cosa, fins i tot a les reunions conspiratives. Per exemple, en el darrer número s'esmenta una festa que va tenir lloc el 18 de maig. Entre els assistents hi havia Vladimir Roig; segons el Mercure, un "envoyé spécial de Catalogne". El coneix?

-No, General.

-M'ho temia. Vostè i Martínez Anido només empaiten anarquistes; i no dic que no calgui, però vostès dos no estan a l'aguait del gran perill dels moments presents: el catalanisme, la Lliga, la Mancomunitat, el separatisme emmascarat d'autonomia moderada, l'idiomisme perseguidor del formós verb cervantí. Vladimir Roig és l'home de confiança del president Puig i Cadafalch. Què hi fa Vladimir a París? És el que vostè haurà d'esbrinar. Parla vostè el francès, tinent Abadón?

-No, General.

-A París tindrà l'ocasió d'aprendre'l, doncs.

Carta del 2 de febrer de 1922

2007-07-02T21:49:00.009+02:00

Dijous 2 de febrer de 1922
Hôpital de la Salpêtrière, París

Excel·lentíssim don Josep,

Quin disgust, don Josep! Com pot comprovar per l'encapçalament, no sóc a l'Hôtel des Coquilles, sinó a l'Hôpital de la Salpetrière. No s'espanti, no tinc res de greu, només una fractura de peroné. Li ho explico.

Com vostè em va ordenar, ahir vaig agafar el tren cap a París, a l'Estació de França. Tot i que dormir al tren no és gens fàcil, vaig passar una nit tranquil·la, fins a Dijon. Aquest matinada, a Dijon, una munió de tipògrafs i de mossos d'arts gràfiques han retingut el tren fins que no ha arribat, amarat de suor, un tipògraf amb una capsa groguenca que, segons sembla, havia de ser lliurada a París avui sens falta. Aleshores, el viatge ha pogut continuar. En arribar a la Gare de Lyon de París, ha succeït l'incident. Era jo aturat a l'escala del tren, contemplant la gatzara constant de l'estació, quan, de sobte, un anglès alt i d'ulleres gruixudes ha pujat nerviós i m'ha fet caure d'una empenta involuntària a l'andana. "The white knickers of my Gerty McDowell on the Ireland's green sea!", cridava joiós tot baixant del tren, amb la capsa groguenca de Dijon sota el braç esquerre i amb un llibre de sobrecoberta verda i lletres blanques a la mà dreta. Ha estat llavors que s'ha adonat que jo era per terra. "Je suis desolé, monsieur, mais j'étais tellement pressé de voir mon roman que, lorsque je montais, je ne vous ai pas vu", ha dit, i ha intentat ajudar-me a posar-me dret; però era inútil, la cama esquerra em feia figa.

I així és com he acabat fent cap a la Salpetrière, on m'hi ha acompanyat James, que és com es diu l'anglès alt i d'ulleres gruixudes. Fa una estona James, després d'haver-me regalat un magnífic cigar havà, ha hagut de marxar perquè havia de celebrar el seu 40è aniversari amb la família i uns amics; però m'ha promès venir a veure'm demà. Ara estic a una sala de llits del tercer pis, esperant que els metges, que ja m'han dit que tenia fracturat el peroné, m'enguixin la cama.

Don Josep, confio que tot aquest trasbals no suposi cap problema per a la meva missió a París. Tant aviat com pugui, aniré a l'Hôtel des Coquilles.

Atentament,

Vladimir Roig

Capítol final

2007-07-01T23:48:00.004+02:00

Vladimir puja a un tren que va cap al sud. El tren surt. Des de la finestra del vagó, Vladimir mira París per última vegada. Després s'asseu al costat de la persona que ha decidit acompanyar-lo en aquest viatge. Vladimir la mira i li somriu.

-Tens fred, Vladimir.

-Una mica.